Mamá quiero ser famoso

Mamá quiero ser famoso parteix d’un plantejament força senzill: fer desfilar per sobre l’escenari part d’allò que, segons el nostre parer, forma part d’aquest fenomen social tan en voga: voler ser famós costi el que costi. Exercir la vanitat d’una manera desmesurada i treure el cap per televisió, sigui com sigui, i costi el que costi.

No es tracta d’una paròdia de televisió (un tema que dóna per molt més) ni tampoc d’una paròdia dels personatges que hi surten (la qual cosa fora absurda, ja que això ja ho fa la televisió mateixa), sinó més aviat d’una paròdia de nosaltres mateixos, és a dir, dels que la mirem.

La televisió ja no ens fa por. Primer vam lluitar per tenir-la, després ens va segrestar al saló, ens va menjar el coco i, més tard, vam somiar amb sortir-hi per acabar volent ser els protagonistes.

A Mamá quiero ser famoso la televisió ens serveix únicament com a decorat, com a vehicle transmissor d’aquella malaltia que es va encomanar com un virus a partir del moment que un pseudofamós va dir aquella frase maleïda: “Si no surts a la televisió és que no existeixes”.

Del respecte i del pudor desmesurat per sortir a la caixa tonta hem passat al tot val i al jajaja, jijiju. Fa pocs anys era impensable veure i sentir això que avui veiem i sentim. Això és bo o és dolent? No ho sabem… Només sabem que tots ens queixem, però també és cert que, mentre ens queixem, continuem prement el botó del comandament a distància com si el portéssim enganxat als dits. I perquè? Volem veure coses properes? O es tracta més aviat d’un problema d’evasió? Volem veure una realitat “manipulada”? Estem ja farts d’aquell “amor i luxe” inassolible que ens van voler vendre? O, més aviat, necessitem veure molta “porqueria” per sentir-nos una mica millor i pensar que nosaltres estem molt per sobre de tot això? No ho sabem. Es només culpa de la televisió i d’aquells que fan televisió o també nosaltres en som culpables? Tampoc no ho sabem. Com diu un “cubà famós” que no és cap parent nostre: “Estem confosos”. I, donat que la confusió no és bona consellera, ens ensumem que la cosa no va bé. Haurem de reflexionar-hi a nivell individual. Haurem de tornar a practicar allò que a vegades sembla que hem deixat de fer: pensar. I això precisament és la única cosa que pretén aquest espectacle: fer-nos reflexionar a partir de la rialla, si bé la realitat sempre supera la ficció.

Mamá quiero ser famoso és un espectacle ple de rialles, de música, de ploma i de color. És, en realitat, una revista. Una revista musical a l’antiga que, amb l’excusa d’un format de gala televisiva, fa desfilar per la seva passarel·la “el bo i millor”, l’estat del “famoseig” d’aquest país, la dèria de certes persones per ser famoses menyspreant totalment l’esforç personal o artístic.

Mummy, I wanna be famous és un programa de televisió que la cadena britànica CBN TV, a la recerca de nous famosos, retransmet en directe des de fa trenta anys per a tota Europa. I, seguint la “tendència actual”, es retransmet des d’un teatre convertit en plató de televisió.

El programa, després d’haver recorregut amb molt d’èxit la majoria de ciutats europees, arriba ara a Espanya, un jaciment força ric de personatges amb vocació de famosos. El públic paga per ser famós i, alhora, actua com a públic televisiu.

ESTRENA: Teatre Principal d’Alacant

LLOCS ON S’HA REPRESENTAT: Olesa, Rubí, Alacant, Sevilla, Ejea de Los Caballeros, Elx, Elda, Orihuela, Altea, Jerez, Màlaga, Puertollano, Córdoba, Aldaia, Xativa, Castelló, Almagro, Cadis, Granada, Villarreal, Pamplona, Torrelavega, Santurce, Riba-Roja de Túria, Valencia, El Ejido, Huelva, Santander, Donostia, A Coruña, Gijón, Avilés, Bilbao, Albacete, Logronyo, Villena, Cartagena, Lorca, Murcia, Cuenca, Zaragoza, Talavera de la Reina, Marbella, Valdepeñas, Ciudad Real, Manzanares, Tomelloso, La Solana, Las Palmas, Tenerife, Madrid, Salamanca, Vitòria, Vigo, Ourense, Santiago de Compostela, Alcorcón, Barcelona…

PERÍODE: 2003-2006

REPRESENTACIONS: 606

ESPECTADORS: 470.000

GUIÓ: Jordi Milàn

REPARTIMENT: Jaume Baucis, Xavi Tena, Meritxell Huertas, Ota Vallès, Toni Torres, Meritxell Duró, Maria Garrido, David Pintó, Annabel Totusaus, Santi Güell, Robert Garriga, Jordi Agut, David Campillo.

ALTRES COL·LABORADORS: Esther Cámara, Cristina López, Leo Quintana.

 

Equip creatiu

Idea i guió: Jordi Milán
Composició, música i lletra: Joan Vives
Escenografia: Castells Planas de Cardedeu, La Cubana
Disseny i realització de vestuari: Cristina López
Disseny de so: Marc Sarda
Auxiliar de disseny de so: Jordi Agut
Disseny de llums: Oriol Puig – La Cubana
Coreografia: Leo Quintana
Caracterització, disseny i realització de prototips de perruqueria: Joan Marín
Comunicació gràfica: Raúl Pascuali
Disseny gràfic espectacle (pantalles): Raul Pascuali – Rebeca Fraile
Realització audiovisuals: Antonio de Molins
Guió i realització audiovisual final de l’espectacle: Andrés Hispano
Ajudant de producció i explotació: Cinta Esmel
Ajudants de direcció: Xavi Tena, Jaume Baucis, Meritxell Huertas, David Pintó, David Ramírez
Direcció musical: Joan Vives
Producció executiva i explotació: Victoria Sanz
Direcció de tot l’espectacle: Jordi Milán

 

Equip tècnic

Equip vestuari: Lolita Cloquell, Carmeta Milá
Postissos i perruques: Carles Montosa
Gravacions musicals: Estudi El Gramòfon – Lluís Cuadrench
Cors: Ingrid Morral, Llorenç Fernández
Assessorament projeccions: Josep Ma Marín – Movie Cine
Assessorament audiovisual: Jordi Palou – Pal Fiction
Postproducció audiovisual: Oriol Bramona – Utòpic
Efectes audiovisuals digitals: Mariona Omedes
Gravacions audiovisuals: Imatge i Produccions 2010
Construcció estructures metàl·liques: Pascualín S.L.
Elements atrezzo: Lluís Traveria
Impressió: Gesmax
Administració: Natalia Morillas

 

AGRAÏMENTS:

INSTITUT DEL TEATRE
DIPUTACIÓ DE BARCELONA
SAT – Sant Andreu Teatre
Teatre de la Passió d’Olesa
Ajuntament de Rubí
Jeremy Williams
Jordi Planas
Lluís Cuso
Lluís Fernández
Josep Sendra
Carles Capdevila
Josep Maria Lari

Crítiques
Retalls de premsa