Una Nit d’Ópera

IdeaEn els anys que vam representar Cegada de Amor, fent aquelles entrades i sortides ràpides de la pantalla, molta gent encuriosida ens demanava la possibilitat de veure l’espectacle pel darrera.
Era tanta la gent que ens ho deia que vam acabar posant unes cadires darrera de la pantalla per poder veure la funció. Durant els cinc anys que van durar les representacions de Cegada de Amor quasi sempre hi havia una fila de cadires amb gent que miraven les evolucions dels actors pel darrera de l’escenari. D’aquí va venir la idea de fer Una Nit d’Òpera. Com en altres espectacles és un homenatge al teatre, o millor dit, un homenatge a una manera artesana, quasi en extinció, de fer teatre. La manera que nosaltres vam aprendre de petits: Amb els decorats de paper, els envarillats, les cordes, els telers, etcètera.

Aquesta vegada ho vam fer utilitzant l’òpera com a decorat de fons. Aquest gènere vindria a ser la catedral del teatre: Quan penses en un teatre d’òpera, per la seva grandiositat, sempre el relaciones amb la brillantor, el luxe, l’oripell. L’òpera està de moda: en els darrers anys s’han recuperat diversos teatres, temples fastuosos en els que tots hi hem contribuït i hi contribuïm. És una llàstima, doncs, que la gran majoria de la gent conegui tant poc aquest gènere. Com és que no ens interessem prou per una cosa de la que solament sabem que ens han explicat que és avorrida i que les cantants són grasses?

Precisament per això, una organització anomenada “Òpera a l’abast”, que engloba diferents associacions d’amics de l’òpera de tot el país, ha posat en marxa una campanya per apropar l’òpera a la gent del carrer, amb el títol genèric de Una Nit d’Òpera. “Òpera a l’Abast” posa en marxa una campanya per donar la possibilitat de veure una òpera per una mòdica quantitat –el que val una entrada de teatre- aprofitant que un fictici gran teatre d’òpera programa l’Aída de Giuseppe Verdi.

 

ArgumentEl públic es dirigeix a la porta principal del teatre amb l’entrada a la mà. No el deixen entrar. L’entrada que porten és de les barates i hauran d’accedir al teatre per la porta del darrera. Els monitors “d’Òpera a l’Abast” els acompanyen a donar la volta a l’illa de cases i els acompanyen per l’entrada per la porta del darrera seguint un recorregut per diferents zones del teatre: passadissos, camerinos, escenari, fins a arribar a una platea tota coberta amb llençols blancs que té aspecte de ser poc utilitzada. Algú s’adona que allò no és la platea principal del teatre i demana explicacions. S’informa al públic que es troba a la part posterior del teatre, concretament a una sala que s’utilitza per assajar. Des d’allà podran veure l’òpera. La sala principal està ocupada per un públic “entès” que ha pagat una entrada sis vegades més cara que la seva. El públic torna a protestar i rep, com a consol, el consell dels empleats del teatre –maquinistes, utillers, perruqueres, sastres, porters- perquè es quedin allà i gaudeixin de l´espectacle, tal i com ells el gaudeixen cada nit. Allà no només aprendran el que és l’òpera, sinó que a més, com que és vist des del darrera, gaudiran d’un espectacle insòlit i interessant. El públic ho accepta i es queda.

Sona l’orquestra. Comença la representació d’Aída. Al fons, un teló s’aixeca i apareix un gran pati de butaques ple de públic. Els cantants, d’esquena al públic comencen a cantar. A partir d’aquest moment el públic segueix l’òpera de dues maneres diferents: per darrera, a través del que deixa veure un ciclorama transparent i per davant, mitjançant les imatges que emeten dues pantalles gegants i que són com els monitors de seguiment que hi ha a tots els teatres. A partir d’aquest moment el públic pot veure tota la màgia teatral posada al revés. És com veure l’òpera a través d’un forat, veient com s’utilitzen els trucs teatrals, com pugen i baixen els decorats, com es prepara l’utilleria, com es donen els últims tocs al vestuari, la perruqueria o el maquillatge…

El públic pot palpar l’esforç i l’amor que dediquen aquestes persones que estimen la seva professió. També te l’oportunitat d’observar com se solucionen els imprevistos per arribar al final de la funció, sense que es noti res aparentment. Segons els treballadors és la regla d’or en tota representació.

En la funció d’avui, però, hi ha més problemes del compte degut a una acumulació de circumstàncies, fins al punt que la funció perilla. Tots els treballadors s’arremanguen i demanen la col·laboració del públic del darrera, que al final acaba fent de soldat, de sacerdot i fins i tot de cantant d’òpera. A canvi, el públic rep tot tipus d’explicacions, xafarderies i les meravelles “hagudes i per haver” del món del teatre i l’òpera. Entre explicació i explicació per animar-los a conèixer l’òpera -un patrimoni que els pertany- acaba la representació. Tots junts i sense adonar-se’n han participat del ritus efímer que és fer una representació.

Sona l’última nota d’Aída i es baixa el teló. Se senten els aplaudiments de la sala principal. De sobte i com a mostra de gratitud dels treballadors per el cop de mà, els decorats donen la volta -tot el que s’estava veient d’esquena ara es veu de cara- i els cantants els canten el número final. La representació ha finalitzat.

ESTRENA: 12 de juny de 2001 al Teatre Tívoli de Barcelona

LLOCS ON S’HA REPRESENTAT: Barcelona

PERÍODE: Del 12 de juny del 2001 al 15 de setembre 2002

FUNCIONS: 420

ESPECTADORS: 250.000

GUIÓ: Jordi Milán

REPARTIMENT:
Jaume Baucis
Xavier Tena
David Ramírez
Neus Sanz
Esther Soto
Meritxell Huertas
Olga Fibla
Mònica Pérez
Ota Vallès
David Fernández
Toni Torres
Domingo Calvo
Carles Díaz
Xavier Siles

FIGURANTS:
Rut Camps
Joan Coll
Jaume Gómez
Albert Gràcia
Marçal Maixenchs
Francesc Parra
Pepa Porta
Pol Quintana

DIRECCIÓ: Jordi Milán

 

Fitxa tècnica

Assessor guió temes operístics: Ignacio Aranaz
Escenografia: Castells Planas Jordi Bulbena
Realització i pintura decorats: Castells Planas
Caracterització i creació cascos perruques: Joan Alonso
Vestuari: Cristina López
Vestuari Òpera: Cristina López, Andreu Sánchez
Utilleria: Xavi Tena
Disseny i realització vídeo dibuixos animats: Víctor Luna – Animandus
Disseny gràfic: Raúl Pascuali – Dockland
Coreografia: Leo Quintana
Disseny il·luminació: Keith Yetton (A.A.I.), Glòria Montesinos (A.A.I.)
Disseny so: Marc Sardà
Adaptació musical òpera: Gregorio Salvador Rodríguez
Música i lletra cançó final: Joan Vives
Ajudants de direcció: Carol Verano, Jaume Baucis, Xavi Tena
Producció executiva, promoció, premsa i esponsorització: Victòria Sanz
Idea i direcció de tot l’espectacle: Jordi Milán
Ajudant Producció i Premsa: Àgia Luna
Auxiliar Producció i Secretària: Laia Royo
Administració: Natàlia Morillas
Efectes especials òpera: Mag Lari
Pròtesis: Margarit
Muntatge retroprojecció: Josep Mª Marín
Construcció estructures: Pascualín, S.L.
Sonorització: PRO3 & Co.
Equip audiovisual: RGB
Coordinador tècnic muntatge: Angel Márquez
Realització vídeo: CAPA LatAm
Fotografies: Xavier Pastor
Equip vestuari: Paco Calvet, Lolita Cloquell, Marcella Frediani, Juan Conesa
Maquillatge i perruqueria: Joan Alonso
Postisseria: Damaret, Carles Montosa
Regidora: Sílvia Martorell
*Tito Lucchetti substitueix a Sílvia Martorell
Tècnic so: Ezequiel Pocchettino
*Jordi Blanco substitueix a Ezequiel Pocchettino
Tècnic llum: Robert Garriga

L’òpera AIDA va ser interpretada per:
L’Orquestra Simfònica de la Filharmònica de Moscou
Dirigida per Vladimir Ponkin

Solistes
Marina Karpechenko – 1ª Aida
Ekaterina Nefedova – 2ª Aida
Elena Okolissheva – 1ª Amneris
Olga Tereshnova – 2ª Amneris
Sergei Donetz – 1r Radamès
Nikolay Dorozkin – 2n Radamès
Konstantin Khristov – Faraó
Sergei Toptigin – Ramfis
Andszei Beletsky – Amonasro
Olga Zirova – Sacerdotessa

Cor ÒPERA HELIKON
Dirigit per Tatjana Gromova

Agraïments:

Teatre de la Passió d’Olesa
Auditori de Cornellà
Teatre Nacional de Catalunya
Gennady Dzubenko
Al Víctor
Marcel Garriga
Angel Gasch

Ha estat l’espectacle més complex de tots els que hem realitzat i, tot i que només es va representar al Teatre Tívoli de Barcelona, també va generar anècdotes:

La música d’Aída es va enregistrar a Moscou. Pel paper d’Aída s’havien escollit a dues sopranos: una per fer la veu de Renata Pampanini i una altra per fer la substituta d’aquesta. Un dia vam arribar a un assaig i la soprano substituta estava assajant l’ària “Oh patria mia!” Era una noia jove que tenia una veu prodigiosa i ho brodava. Encara recordem la cara de la noia quan li vam dir que el “Oh patria mia” l’havia de cantar malament i havia de fer galls. No s’ho podia creure. Al final però va fer uns galls meravellosos.

El fet de no deixar entrar al públic per la porta principal era una de les coses que generava més controvèrsia. Els personatges que interpretaven monitors d’Òpera a l’Abast s’encarregaven d’explicar-los que amb aquella entrada, molt més barata, havien d’accedir per la porta del darrera.
Un dia, dues senyores quan els van dir això van dir al porter: “Si estas entradas son de las baratas, ¿cuánto cuestan las caras?” “Veinte-mil pesetas” -li va respondre el porter. La senyora es va dirigir de nou a la taquilles i li va demanar a la taquillera: “¡Deme dos entradas de veinte-mil pesetas!” La taquillera no sabia què dir, però finalment, i comportant-se com una gran actriu, els va dir: “Lo siento señoras, las de veinte-mil están agotadas… Aunque les aseguro que con éstas que llevan, y a pesar de ser de las baratas, lo van a ver muy bien”

Celebració d’un any en cartell de “Una nit d’Òpera” al Teatre Tívoli de Barcelona Aquell dia la funció va ser gratuïta per a les primeres mil persones que estiguessin fent cua davant el Teatre Tívoli. La cua era tan llarga que una hora abans de l’obertura de les taquilles donava la volta a l’illa de cases. Al final de la funció, el públic va rebre a Renata Pampanini amb grans honors i aquesta els va convidar a celebrar la festa amb un gran sopar fred amb pastís d’aniversari inclòs. La Renata va animar al públic a cantar l’aniversari feliç i fer una bufada col·lectiva de les espelmes del pastís.
2.10.5.2-1-Any-Tivoli-Opera_LQ